Era agost del vuitanta-sis, tenia tres
anys i formava part activa de l’única llar d’infants que hi havia a la zona del
barri, Santa Maria Morena. La meva profe, una nassuda impecable de galtes
rodones, em mirava amb interès des de la porta de la classe a l’hora del pati,
parlava dels meus ulls i de la meva boca, deia que jo era un angelet, que ho
il·luminava tot.
La veig com si fos ahir, sempre amb aquest somriure de porc i aquest dit índex minúscul apuntant al cel i dient-me: “treu-te aquest dit del nas, un dia d’aquests et faràs malbé el cervell per aquest foradet” . I és clar, jo sí que era un angelet, però un angelet creixent i entremaliat que seria en el que em convertiria desprès de la gran frustració.
Un matí, quan preparàvem la presentació del dia de la mare a la llar d’infants Demoñitos, la profe va decidir que jugaríem a fer d’animals del bosc, que triéssim –va dir- el que més ens agradés a cadascú i que ens hi transforméssim, fent els seus moviments i sorolls; això va ser ràpid, l’Emili va escollir ser lleó, la Mireia va dir que seria una serp, el Marc va voler ser elefant, el Yesid va rugir com un tiranosaure, la Llucia va cridar i va moure els braços com les ales d’un vampir, i jo, en plena revolada també em vaig trobar movent les mans i corrent a saltironets pel plató, cridant com un condemnat a ritme pausat però feliç, dient que era una papallona. Els meus companys ni se'n van assabentar ni van riure, no van dir res i jo no em vaig immutar, vaig seguir amb els balls de saltets fins arribar on era la profe, li vaig treure la llengua i li vaig dir a cau d'orella: “Profe, digui'ls que jo sóc una papallona”; la profe ho va fer, tots van riure a cor què vols i a partir d'aquest instant em van seguir dient: Felipe Papallona. Aquell sobrenom em va encantar.
La veig com si fos ahir, sempre amb aquest somriure de porc i aquest dit índex minúscul apuntant al cel i dient-me: “treu-te aquest dit del nas, un dia d’aquests et faràs malbé el cervell per aquest foradet” . I és clar, jo sí que era un angelet, però un angelet creixent i entremaliat que seria en el que em convertiria desprès de la gran frustració.
Un matí, quan preparàvem la presentació del dia de la mare a la llar d’infants Demoñitos, la profe va decidir que jugaríem a fer d’animals del bosc, que triéssim –va dir- el que més ens agradés a cadascú i que ens hi transforméssim, fent els seus moviments i sorolls; això va ser ràpid, l’Emili va escollir ser lleó, la Mireia va dir que seria una serp, el Marc va voler ser elefant, el Yesid va rugir com un tiranosaure, la Llucia va cridar i va moure els braços com les ales d’un vampir, i jo, en plena revolada també em vaig trobar movent les mans i corrent a saltironets pel plató, cridant com un condemnat a ritme pausat però feliç, dient que era una papallona. Els meus companys ni se'n van assabentar ni van riure, no van dir res i jo no em vaig immutar, vaig seguir amb els balls de saltets fins arribar on era la profe, li vaig treure la llengua i li vaig dir a cau d'orella: “Profe, digui'ls que jo sóc una papallona”; la profe ho va fer, tots van riure a cor què vols i a partir d'aquest instant em van seguir dient: Felipe Papallona. Aquell sobrenom em va encantar.
El dia que la profe ens va lliurar el
seu cofre ple de disfresses va ser el segon avís. Ens va dur a l'auditori i ens
va indicar que podíem disfressar-nos del que volguéssim. Com un ramat de llops
saltàrem sobre el bagul i a empentes agafàrem amb aldarull, el que seria la
nostra millor disfressa. Llavors l’Emili va sortir de Drácula amb uns ullals de
plàstic que no li cabien a la boca i que gairebé no el deixaven respirar, la
Mireia va trobar un tutú i va sortir ballant com una ballarina coixa fins que
va caure estesa sobre la paperera, el Marc amb una perruca i una pilota al nas
va fer de pallasso pin-pin, el Yesíd amb unes estovalles lligades al coll va
cridar: “a lluitar per la justícia”
mentre estirava els braços i passava fregant la profe en ple vol, la Llucía amb
un drap negre del teló de les titelles i una escombra a la mà va dir que era la
mort, i jo novament em vaig descobrir una mica atípic, amb un collaret de
perles enrotllades al coll, sense camisa i amb una faldilla de chapolera
ballant enfront del mirall. Aquesta vegada l'únic comentari el va fer la meva
profe amb un somriure contingut: “Bufó,
Felipe Papallona”
Arribava l'època que tant
m'apassionava, aquella en què els mesos començaven a tenir aquesta olor
magnífica de Nadal i que reconeixia apressat per la finalització sil·làbica;
setembre, octubre, novembre, desembre. La meva
alegria s'escrivia amb “bre”
com una premonició del Nadal i els reis mags ineludibles.
Doncs,transcorria el mes de febrer,
dia de carnastoltes. Aleshores aquella tarda, tan esperada per tots des que
l’havien anunciat feia una setmana al
parvulari, va arribar. La meva mare, intuint el meu gust peremptori, es va
esforçar a fons per un guarniment neutral: aniria a ratlles i amb orelles,
seria una zebra. El meu pare, sospitant el futur també, va intervenir en la
decisió. Va recórrer a la vella data i va reprendre els seus més primitius
somnis, reencarnat en la sang de la seva sang, el seu orgull propi, i va dir-me
que tenia guardada fa molt de temps una “cosa” per a mi i que era el moment de
lliurar-me-la.
D'aquesta manera vaig arribar al
parvulari arrossegant unes botes vermelles de cautxú, una destenyida malla
blava amb olor de naftalina amb alguns sargits als genolls amb fil vermell, una
capeta curta de tela de baieta i una “S”
al pit subjectada amb agulles que es desenganxaven a trossos.
El papà em va dir que tragués pit, que
cridés que era d'acer i que posés els braços a la cintura com fa la mestra. La
profe em va veure, es va acostar, i evitant ser òbvia, va preguntar-me de què
era la meva disfressa. Jo, en un murmuri, com gairebé sempre, acostant-me a la seva orellota li vaig dir en
plena frustració mentre mirava de reüll l'impecable vestit de fada padrina que
portava l’Adelaida:
-
Profe, la meva disfressa és de “Super
Girl”
(de l'original Felipe Mariposa)
